Espetacle total de futbol: 5 a 0 al Madrid.

Resum d'un partit brutal, una nit històrica.

Carmen i olé!

Fantàstica representació de Carmen de Bizet al Liceu i que vaig poder gaudir fa uns dies. Aquesta obra és tot un clàssic, amb tonades conegudíssimes per tothom, i la crítica ha destacat l'èxit del muntatge entre el públic, malgrat que quan es parla de Calixto Bieito com a director d'escena sempre s'esta més pendent de si han hagut més xiulets o aplaudiments al final.

Aquesta Carmen està genialment ambientada als temps moderns i demostra que les grans històries i arguments literaris són intemporals. Ha estat una funció plena de força i de passió en la interpretació, i no apta per primmirats dels temes de pàtria, espanyolitat i toreig. La ambientació a un quarter militar de Ceuta a finals dels franquisme és un escenari ideal per parlar de temes que són actuals. En aquest cas, Bieto ens posa davant dels morros el drama de la violència de gènere, els excessos del poder corrupte i la cara més rància del patriotisme. Tots aquests temes són malauradament notícia cada dia a l'actualitat i portada dels diaris. I per això aquesta representació és tan potent i emocional, perquè ens fa veure allò que no ens agrada de la societat actual, i per això també alguns espectadors massa romàntics amb el gènere operístic s'escandalitzen. Els cantants han estat molt actorals i crec que això és la clau de que l'espectacle entri per l'estòmac, a part de per l'oïda. Molt bé tant Roberto Alagna en el paper de Don José com Béatrice Uria-Mozon en el paper de Carmen, i menció especial pel treball del Cor, que ha de fer tot tipus de papers interpretatius (militars, fans del toreig, contrabandistes,....) i en les ambientacions més diverses.

Ja em va encantar la versió del Don Giovanni de Bieito fa un parell d'anys i aquesta versió de Carmen m'ha entusiasmat. Tot un encert del Liceu per obrir temporada.

Videoinstal·lacions de Pipilotti Rist a la Miró

Aprofitant la vaga i el desconcert general d'ahir, vaig visitar l'exposició de videoart que tenia pendent de Pipilotti Rist a la Fundació Miró, que es titula enigmàticament Partit amistós-sentiments electrònics..

L'artista es caracteritza per fer "treballs que generalment tracten fets relacionats amb el gènere, sexualitat i el cos humà, i en contrast amb molts altres artistes conceptuals, els seus colorits i musicals treballs transmeten una sensació de felicitat i senzillesa" segons diu la wikipedia. Sí que coincideixo que el fil conductor d'aquesta mostra a la Miró és bastant així, amb imatges molt tranquil.les i espais on estirar-te i relaxar-te, això ha estat bé. Però més enllà d'això, no acabo d'entrar en això del videoart, o potser és que estava també que els meus sentits artístics estaven en vaga...

Banys d'estiu

Ha estat un estiu passat per aigua, amb banyets refrescants a rius, llacs, piscines, mars i oceans. I sempre amb bona companyia en remull, això ha estat el millor. Submergir-te en aigües fresques és una teràpia ideal per diluir les cabòries.

Ibra i l'equip

Fa pocs dies es va consumar la marxa del Zlatan Ibrahimovic al Milan. El que va ser el fitxatge més car i mediàtic de la temporada passada, l'home que havia de fer oblidar el gran (i rebel) Eto'o, ha passat sense gaire pena ni glòria pel Barça, i es fa dificíl entendre el què ha passat perquè una inversió econòmica tan alta hagi fracassat.

Sembla que s'ha imposat la voluntat de tenir un equip conjuntat i 'de bon rollu', i això ha passat per sobre de les qualitats individuals que podia aportar Ibra al col·lectiu. Perquè, què és primer, que l'equip rutlli plegat o que la suma de les individualitats dugui a l'èxit col.lectiu? Sembla clar, tant al futbol com a qualsevol organització, que quan es treballa en equip s'arriba més lluny, que si només se sumen talents tens resultats potser més a curt termini però amb més facilitat de tenir alt-i-baixos. Però per arribar a l'èxit en un entorn molt competitiu és imprescindible tenir alguns individus genials a l'equip i aguantar-los, i aquest és el gran secret, saber mantenir el grup cohesionat aguantant les rareses dels membres amb més talent individual. Quantes vegades en una empresa s'ha d'aguantar el caràcter indòmit d'aquell comercial o d'aquell directiu amb qui no aniriem mai a sopar, però que són els que venen i porten clients nous!! L'esforç més important en aquests casos és preveure conflictes, treballar la cooperació del grup i fer sentir importants a la resta de membres de l'organització malgrat que en el fons estan treballant al servei de les persones brillants, diferents en aptituds, que marquen la diferència envers els altres.

Guardiola ha sabut fins ara fer molt bé aquests equilibris entre equip i talent individual, tenint cada membre de l'equip motivat amb el seu rol concret, i ara és una llàstima que l'Ibra no hagi encaixat, o que no l'hagin deixat encaixar, això no ho sabrem, perquè donava variants interessants al joc de l'equip que ara David Villa no donarà. A més, Ibra no havia jugat el Mundial i segur que hagués estat en forma des del primer minut, cosa que dubto molt de la resta, perquè el Mundial de La Roja passarà factura segur, i més amb una plantilla tan curta. Ara, com sempre dic, en això del futbol tot va bé si la pilota entra, així que donarem confiança a les decisions que s'han près. En el futbol, cada temporada és un tornar a començar, i cal tenir el coratge cada any de fer plantejaments nous i aplicar-los, i en això el Guardiola ha demostrat molta eficàcia. Havent vist la primera victòria en Lliga sembla que anem bé, però això tot just comença i la temporada és llarga....

Endreçant el meu jo digital

Sempre arriba el moment en què s'han de dedicar esforços a consolidar plataformes, un no pot atendre-ho tot. Així que unifico en un únic espai personal els tres blocs que vaig arrencar fa uns anys i que tenia aturats des de finals de 2009: Consumidor Cultural, La Finestra del Marketing i la Comunicació i des de la tercera graderia.

Perquè tant si parlo del Barça, de cinema, de teatre, de marketing, de política o del que sigui, sóc la mateixa persona, danilorente.cat.